Jaume Blanca, de Cotlliure, factor i procurador de la societat formada pels germans Joan i Pere Gil, mercaders de Perpinyà, reconeix que deu a Jaume Torrent i Ponç Badós, mercaders de Narbona, certes quantitats de diners en moneda francesa i catalana, en concret 130 rals d’or de França i 50 anyells d’or, 6 sous i 4 diners de Barcelona. Aquest deute és per raó d’un préstec que havia rebut a la ciutat de Barcelona. I es pacta que s’haurà de pagar a Perpinyà al cap de deu dies de la presentació als seus representats de l’instrument notarial o de la lletra de canvi, alhora que s’acompanya de les obligacions i les renúncies corresponents.
Ramon Reig, escrivent natural de la ciutat de Barcelona, promet a Pere Veguer, ciutadà de Sàsser, al nord-oest de l’illa de Sardenya, i administrador reial del Cap de Logudor (“Capitis regni Lugudorii”), estar amb ell durant un any com a escrivent i, alhora, servir-lo en tots els seus mandats lícits i honestos. Com és usual en els contractes de treball, promet que li serà fidel i obedient, i que no el deixarà, de manera que, si ho fa, el pugui capturar i retornar a la seva autoritat. Igualment, es compromet a recuperar els dies en què estigui absent per fuga, malaltia o qualsevol altra causa. I això ho promet observar sota una pena de 12 lliures i amb l’obligació dels seus béns. Per refermar-ho, li presta homenatge segons els Usatges de Barcelona, els Costums de Catalunya i els Furs d’Aragó i, encara, ho jura. Al seu torn, Pere Veguer es compromet a alimentar-lo i mantenir-lo durant l’any del contracte i, alhora, a donar-li un salari de 10 lliures. Pocs mesos abans, el 23 de desembre de 1367, Pere Veguer havia presentat un requeriment davant del mateix notari Pere Martí, que tenia l’escrivania a la plaça dels Canvis de Mar, contra l’escrivent sard Guillem de Vilardebò per un pretès incompliment del contracte signat entre ells el 23 de juliol anterior.
Robert Jove, oriünd de la ciutat de Clermont d’Alvèrnia o Clermont-Ferrand, del regne de França, i Joana de Font, de la ciutat de Tolosa, del dit regne, muller de l’esmentat Robert, acollint-se al seu dret consuetudinari, s’agermanen i contreuen agermanament entre ells. D’aquesta manera, tots els béns que cadascun d’ells té i en un futur tindrà seran comuns, i l’un i l’altre en podran gaudir per viure. I, si un dels dos mor sense fills procreats entre ells, els béns passaran al sobrevivent, reservada la meitat per testar lliurement.
Els mercaders Girau i Jaume Calví, germans, d’Avinyó, Esteve de Ges, de València, Lotger Escuder, d’Avinyó, i Bontison Alecsí, de la vila de Romans (Romans-sur-Isère), al Delfinat, tots ells mercaders residents aleshores a la ciutat de València, constitueixen una societat per un termini de tres anys per importar teixits des d’Avinyó a Barcelona i València. El capital de la societat és de 2.150 lliures, amb aportacions diferents de cadascun dels socis. Lotger Escuder, que residirà a València, serà l’encarregat de gestionar la societat i, per aquest concepte, percebrà el quart diner -és a dir, la quarta part- del benefici obtingut, mentre que la resta del guany es dividirà entre tots els socis en proporció a les seves aportacions dineràries. El radi d’acció de la societat abraçarà un territori que s’estendrà des de València fins a Aigües-mortes, Marsella i Avinyó, i també fins a Arlés, Barcelona i Mallorca.
Bartomeu de Moles, rector de l’església de Sant Miquel de Barcelona, presenta un requeriment a Francesc Parer, mercader d’aquesta ciutat, en relació a un esclau que aquest li havia venut. El mes de maig de l’any anterior, Francesc Parer havia venut a Bartomeu de Moles un esclau anomenat Martí, pel preu de 40 lliures i afirmant que era tàrtar (“de linatge de Tartras”). I ara, l’esmentat esclau, amb l’ànim d’aconseguir la llibertat, s’havia sotmès a la jurisdicció episcopal, al·legant que no era tàrtar, sinó grec i cristià de natura, nascut a la ciutat de Petraix, i demanant la llibertat. Per això, el rector Bartomeu Moles requereix el mercader Francesc Parer que s’oposi al plet plantejat per l’esclau o bé li torni els diners del preu pagat per ell.
Francesco Beccari, mestre de cartes de navegar, natural de Gènova i resident a Barcelona, ratifica el document en què s’havia compromès a confeccionar quatre mapamundis de gran format i riquesa decorativa amb Simone d’Andrea, mercader de Prato i també resident a la capital catalana. Aquest actuava per delegació del seu soci, el ric mercader florentí Baldassare degli Ubriachi. El mestre promet fer aquests quatre mapamundis en la forma, lloc i temps establert; confessa haver rebut la quantitat de 192 florins d’or d’aquells 320 que havien pactat com a preu, i es compromet a no treballar en altres encàrrecs fins que no els tingui acabats. Al seu torn, Simone d’Andrea dóna la seva conformitat i promet lliurar-li un mapamundi com a model i, alhora, pagar-li la resta dels 320 florins totals del preu.
Jos Humpis, mercader alemany del lloc de Ravensburg -Ravesporch a la documentació-, situat al sud del país, a l’antic territori de Tübingen i proper al llac Constança, tant en nom propi com de Rodolf Mötteli i Lütfried Muntprat, socis seus en l’art de la mercaderia, constitueix procurador Joan Mesnang, igualment mercader del lloc de Fixer, a Alemanya. Jos Humpis, fill de Henggi Humpis, de Ravensburg, Rodolf Mötteli, de Bucchom, i Lütfried Muntprat, de Constança, a la riba sud del llac homònim, esdevingueren els primers i principals representants de la Gran Companyia de Ravensburg, establerta durant aquells anys a Barcelona i especialitzada sobretot en el comerç de teixits, fustanys, corall i safrà.
Bartomeu Tort, mercader, ciutadà de Girona, rep en comanda de Blanca, muller de l’honorable Lluís de Gualbes, ciutadà de Barcelona, la quantitat de 53 lliures, 5 sous i 2 diners moneda barcelonesa, implicades en sis panys de llana de Girona per portar a Rodes amb la galera del venerable Lluís Sirvent, pagades les generalitats (entrades i eixides) i altres impostos com també el nòlit. El mercader promet invertir allí l’import de la seva venda en blat o forment, en el seu defecte en una esclava d’entre 12 a 25 anys d’aquella nació o, en defecte d’aquestes dues inversions, en gingebre baladí. La quarta part del benefici obtingut serà per al mercader i les tres parts restants per a Blanca, la qual rebrà, a més, el capital inicial i n’assumirà el risc.
Pau de Paulo Rossellay, mercader de Nàpols pertanyent a la rica família florentina dels Rucellai, signa àpoca a favor de Bernat Sapila, ciutadà de Barcelona i ambaixador d’aquesta ciutat juntament amb Joan de Marimon davant del rei Alfons el Magnànim, de 94 ducats d’or, equivalents a 64 lliures, 17 sous i 2 diners barcelonesos. Aquesta suma l’havia rebut Pau Alemany, canonge de Vic, a la ciutat d’Assís, dels mercaders Antonio de Pazzi i Company de Corte per a l’expedició de la butlla de l’Estudi General concedida aleshores pel papa Nicolau V a la ciutat de Barcelona. En efecte, el 3 d’octubre anterior Pau Alemany havia signat lletra de canvi dels esmentats 94 ducats a favor d’aquests dos mercaders, pagadors a l’atorgant a Nàpols pels ambaixadors de la ciutat de Barcelona.
Antoni Pere Ferrer, abat de Santa Maria de Montserrat, diòcesis de Vic, elegeix i crea el notari Domènec Arahull com a notari del seu abadiat i de tots els seus llocs, terres i dominis, de manera que pugui rebre i autoritzar qualsevol tipus d’actes, testaments i escriptures, tant judicials com extrajudicials. Hom li determina el mateix salari que els seus predecessors en el càrrec de notari de l’abadia. Domènec Arahull promet exercir l’ofici bé i legalment, i així ho jura.
Els mercaders barcelonins Bernat Sagristà, Pere Vila i Ferrer Bertran asseguren en diverses dates -del 7 a l’11 de maig-, per la quantitat de 300 lliures -100 cadascun- i amb primes del 6%, dues bales de draps i una saca de llana anglesa. Aquestes mercaderies han estat consignades al negociant pisà Francesco Pipinelli, a Barcelona, i carregades a Southampton pels mercaders genovesos residents a Londres Luigi i Galeotto Centurione, a bord de la nau del barceloní Pere Satorra, en el viatge de Southampton a Barcelona.
Enric de Saxònia, impressor (“magister librorum d’estampa”), natural de la ciutat d’Einbeck, diòcesi de Magúncia, als dominis del sereníssim emperador d’Alemanya, nomena procurador general seu fra Erasme de Vallespeciosa, conventual del monestir d’eremites de Sant Agustí de Barcelona. El faculta per regir i administrar tots i cadascun dels seus béns, negocis, drets o causes, amb potestat per demanar, exigir i cobrar, en el seu nom, tots els seus crèdits, presents i futurs, a qualsevol lloc del món, tant per part d’universitats, corporacions o col·legis com de persones singulars, per raó de préstecs, crèdits, dipòsits, comandes, canvis o per altres raons, drets o títols.
Caterina, negra, lliberta, que fou esclava d’Alonso Verdessoto de Valladolid, del regne de Castella, promet a Maria de Luzón, esposa del noble Juan de Luján, instructor de donya Isabel, princesa de Portugal i filla dels Reis Catòlics, que els servirà a ella i el seu marit durant quatre anys de manera lícita i honesta. Com és usual en aquest tipus de contractes de treball, promet durant aquest temps viure amb ells, ser-los fidel i obedient, seguir-los a qualsevol part del món i no deixar-los, de manera que, si ho fa, la puguin capturar i retornar-la sota la seva autoritat. A canvi, Caterina rebrà educació segons els bons costums, la manutenció, vestits de llana i lli i un salari de 20 lliures, a raó de 5 lliures per any. Tot seguit, Caterina signa àpoca de 14 lliures, a compte del salari total que ha de rebre, i que són entregades a Bartomeu Mas, mariner, de la vila de Mataró.
Els asseguradors, d’una banda, i els arrendataris de les rendes de l’arquebisbat de Sàsser, a l’illa de Sardenya, de l’altra, asseguren la vida del reverend Berenguer de Sos, arquebisbe de Sàsser, fins al dia de sant Joan -data usual de pagament de les rendes senyorials- del propvinent any de 1500, amb l’especificació de “morint dit archabisbe per malaltia naturalment o per mort casual dins lo dit temps”. Aquesta assegurança es fa com a garantia d’una bestreta o avançament de les rendes de l’arquebisbat que els arrendataris havien fet a l’arquebisbe, consistent en 50 ducats d’or. Si l’arquebisbe morís abans d’aquesta data -cosa que no s’esdevingué perquè traspassà el 1502-, els asseguradors haurien de pagar als arrendataris la quantitat que els correspongués del dit arrendament.
Els obrers de l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona contracten el pintor portuguès mestre Pedro Nunyes per acabar la pintura i el daurat del retaule major de l’esmentada església. Com és usual en aquests contractes d’obres, les parts s’avenen en tot un seguit de capítols sobre la peça a realitzar, en aquest cas les taules a pintar i daurar per part de l’artista, les imatges a representar, els colors i els materials a emprar, els terminis i, finalment, els honoraris a percebre, que es fixen en 450 lliures.
Joan Pau Martí, llibreter de Barcelona, dóna per rescindit l’acord que havia establert amb Nicolau Chellini, negociant de llibres, resident a Roma. Els dos llibreters havien pactat l’intercanvi d’uns llibres impresos i, mentre Joan Pau Martí havia acomplert l’acord i els havia enviat a Roma, Nicolau Chellini no havia remès a Barcelona les obres pactades. Per això, tot seguit, cedeix, assigna i consigna al doctor Benet Vadella, prevere, resident també a Roma, els llibres que ell havia enviat a Chellini. Aquests consistien, d’una banda, en 116 llibres -la majoria de jurisprudència- de juristes de l’època prou coneguts, com ara Miquel de Calderó, Bonaventura de Tristany, Miquel de Cortiada o Antoni de Vilaplana. I, de l’altra, en 6 llibres més, de Bonaventura de Tristany. Joan Pau Martí valora cadascun d’aquests llibres en dos escuts i mig moneda romana, que Nicolau Chellini haurà de pagar a Benet Vadella en cas de mancança o deficiència d’algun d’ells.
Josep Aparici, mercader de Barcelona, reconeix que els marmessors del també mercader barceloní Sebastià de Cormellas i del seu fill Josep Cormellas, doctor en ambdós drets, li han pagat 666 lliures, 12 sous i 10 diners, corresponents a 1.606 lliures moneda tornesa, mitjançant un document de canvi signat el 22 d’abril anterior. En aquest cas, Josep Aparici actua en qualitat de procurador de Jaume Anisson i Joan Posuel, uns dels principals i més reconeguts llibreters de Lió, i igualment en nom dels seus socis, Joan Anisson i Claudi Rigaud. Aquesta suma era part de la quantitat total deguda als seus principals o representats, els llibreters Anisson i Posuel, pel magnífic Josep Cormellas, com a preu de diversos llibres que aquest els havia comprat i ells li havien enviat des de Lió el 8 d’abril de 1699. El document relaciona els pagaments que s’havien anat fent en diferents dates, algun d’ells a París i altres a Perpinyà.
Pedro Antonio Pla i Navarro escriu al seu amic Josep Tomàs, ambdós pseudònims, una carta en què exposa la seva preocupació per la situació política de l’Europa del moment en els anys posteriors a la Guerra de Successió. Els estudis realitzats conclouen que el nom de l’emissor correspondria a Jacint Oliver de Boteller, austriacista membre de l’última Junta de Govern de Barcelona, un dels encarregats de negociar la capitulació de la ciutat i exiliat a Viena. I el del receptor al notari barceloní Antoni Navarro. Després d’interessar-se pels companys de bàndol que s’havien quedat a Barcelona, l’autor de la carta s’esplaia amb la política matrimonial de les cases regnants, un element clau en l’equilibri de poders de les potències europees: el casament de la segona filla de l’emperador Josep I amb l’hereu de Baviera, atès que la filla gran era promesa amb l’elector de Saxònia, fill del rei de Polònia. També parla de la possible aliança amb el tsar de Moscòvia, “que son poder causa terror”, per a la qual cosa era necessària igualment l’aliança amb Suècia.
Protocol·lització del testament tancat de Jorge Próspero de Verboom, marquès de Verboom, capità general dels exèrcits de Felip V, enginyer general dels mateixos, governador de la Ciutadella de Barcelona i natural de la vila i cort de Brussel·les, ducat de Brabant, als Països Baixos, el qual fou redactat el 7 de gener de 1740. Nomena marmessors: els seus fills Joan Baptista, coronel i enginyer en cap, Guillem Xavier, prevere i canonge de la seu de Saragossa, i Carolina, marquesa de Roben; el marit d’aquesta, Francesc, marquès de Roben, coronel dels exèrcits i capità del regiment de les guàrdies valones; Gaspar d’Antona, tinent general i governador militar i polític de Barcelona; i, si morís a la Ciutadella, tal com de fet s’esdevingué, també el seu sergent major. Elegeix sepultura al convent de Santa Caterina, on reposa la seva esposa i el seu cunyat. Però, en el cas de morir a més d’una jornada de distància de la Ciutadella, mana ser enterrat a l’església parroquial del lloc on morís, llevat del seu cor, que serà posat en una caixa de plom i portat igualment a Santa Caterina. De fet, sembla que fou enterrat a la mateixa capella de la Ciutadella. Institueix hereu universal el seu fill Joan Baltasar, amb un ampli reguitzell de substitucions, d’altra banda usuals, i, en darrer terme, fa alguns llegats als seus altres dos fills.
María Agustina Zapata de Calatayud y Fernández de Híjar, marquesa de la Mina i duquessa de la Palata, entre molts altres títols del regne de Nàpols, ratifica l’arrendament de les rendes del ducat de la Palata, Tavenna i Bosc de Sant Climent, ubicats en els dominis d’aquest regne, a favor d’Andrea Massarante, advocat de Nàpols. María Agustina és esposa de Jaime Miguel de Guzmán Dávalos Spínola, marquès de la Mina i duc de Palata, igualment entre molts altres títols, alhora que capità general de l’exèrcit i del principat de Catalunya i president de la seva Reial Audiència. La ratificació inclou la traducció de l’italià al castellà del document original d’arrendament, fet a Nàpols el 3 de gener de 1762, autoritzat pel notari públic Rafaele Petrone i que també s’incorpora. Mitjançant aquest instrument notarial, el marquès Tanucci, secretari d’Estat i conseller reial, per encàrrec de la duquessa de la Palata i a causa de la defunció de l’anterior arrendatari, arrenda a Andrea Massarante, advocat de Nàpols, per un termini de sis anys, concretament de 1761 a 1766, totes les rendes del ducat de la Palata, Tavenna i Bosc de Sant Climent, pel preu de 347 doblons anuals, a pagar la meitat per sant Joan i l’altra meitat per Nadal.
Magí Negrevernís, comerciant matriculat, ciutadà de Barcelona, d’una banda, i Guillem Timmermans, també comerciant i ciutadà de Barcelona, de l’altra, estableixen una companyia per a un termini de cinc anys (1764-1769), sota el nom “Negrevernís i Timmermans”. La seva finalitat bàsica serà la de negociar amb “fruits del present Principat, com també ab los de regnes estranys i mercaderies de ells, negociacions de vales, albarans i cambis per plasas estrangeras”. El primer, Magí Negrevernís, aporta un capital de 40.000 lliures barceloneses, la major part en diner comptant i la resta en dos crèdits, un dels quals el té a Amsterdam i l’altre a Reus. I nomena administrador el segon, al qual se li assigna un salari de 600 lliures anuals i una sisena part dels beneficis. S’especifica també, entre altres qüestions, que, més enllà d’aquesta sisena part assignada a l’administrador, els beneficis es repartiran entre els dos socis d’acord amb el capital esmerçat en la companyia per cadascun d’ells.
Inventari dels béns de Lluís Escolà, familiar del Sant Ofici de la Inquisició i comerciant de Barcelona, ordenat per la seva vídua, Francesca Soler, i el seu fill i hereu, Tomàs Escolà. Els familiars del Sant Ofici eren persones vinculades a aquesta institució, que tenien com a funcions primordials fomentar la delació en el marc de la seva circumscripció, rebre testificacions i prendre els acusats, alhora que, com a contrapartida, gaudien de certes exempcions fiscals i privilegis. L’inventari comença amb una descripció molt precisa i rica de la casa on vivia el difunt, amb el detall usual dels mobles, les robes, els estris i les joies d’or i plata. Segueix amb la relació dels immobles que posseïa, com ara cases, masos, botigues i terres. Continua amb els censals i els interessos que el difunt tenia en diferents embarcacions. I, en darrer terme, acaba amb el balanç dels crèdits i dèbits del causant, que palesa un notable moviment de capitals derivat de les seves àmplies relacions comercials internacionals, ja que hi trobem esmentats llocs ben diversos, com Quebec, Londres, París, Filadèlfia, Nàpols, Marsella, València, Cadis, Gènova o Madrid.
Guillermo Gregory, cònsol de sa Majestat britànica a Barcelona, presta caució (dóna garantia), i promet al ministre principal de la província de Marina de Barcelona que respondrà de qualsevol excés o atemptat que cometin Pere Oliver i els seus onze companys, naturals de Maó, durant la seva navegació de retorn des de la capital catalana a l’illa de Menorca. En la documentació adjunta s’explicita que el comissari de Marina havia consentit que Pere Oliver i els seus onze companys compressin un vaixell sense coberta al port de Barcelona per fer el seu viatge. Tanmateix, aquest consentiment restava condicionat a la verificació que no portessin “armas ofencivas ni defencivas con que puedan insultar a las embarcaciones españolas de comercio”; com també que el cònsol anglès prestés obligació i fiança de respondre de qualsevol excés o atemptat que cometessin durant la seva navegació. Igualment, es diu que el cònsol anglès havia fet les diligències oportunes per retornar “los mahoneses que se hallan en Barcelona a su patria”.
Estamatti Máximo, súbdit otomà, comerciant resident a Barcelona, demana al notari que protocol·litzi un document escrit en grec. Es tracta del diari de navegació del capità Pandeleoni Mastroyan, que narra detingudament les aventures del seu viatge des d’Odessa, important port ucraïnès del Mar Negre, fins a Barcelona amb el vaixell Sant Nicolau carregat de blat. El viatge per mar començà el 8 de maig de 1805 i el vaixell arribà al port de Barcelona el 25 de juny següent, on de fet no se li volgué donar entrada i se l’obligà a guardar quarantena.
Francisco Brocca i Campi, comerciant barceloní, fill de Juan Brocca, natural de Milà, i d’Antònia Campi, pacta capítols amb Rosa Sagnier i Vidal, filla de Lluís Sagnier, comerciant d’ascendència francesa, i de Rosa Vidal. La núvia rep com a dot la ingent quantitat de 10.000 lliures en diner efectiu d’or i plata i, a més, el dia del seu matrimoni, dues calaixeres amb les robes, vestits i joies propis del seu estat. I tot això a compte de la cinquena part de la coherència que li havia llegat el seu difunt pare. Com és usual en els capítols, la núvia accepta el dot i el constitueix al seu futur marit, el qual l’accepta i li signa carta dotal o d’espoli amb l’augment o escreix de la tercera part de les esmentades 10.000 lliures. Els capítols segueixen amb les clàusules acostumades de restitució del dot i de l’augment, de manera que, en el cas de mort del marit o dissolució del matrimoni, el dot revertirà a la núvia o a qui ella designi, mentre que l’augment quedarà per als fills comuns o, en el seu defecte, retornarà als donadors.
Amàlia Brambilla, acadèmica de la Filharmònica de Roma i “primera bufa absoluta” del Teatre de la ciutat de Barcelona, esposa de Joan Baptista Verger, al servei de la duquessa de Parma, acadèmic de la Filharmònica de Bolonya i “primer tenor absoluto” del mateix teatre barceloní, amb el seu consentiment, atorga poder especial a Lluís Gofred Zucolls, membre de diverses acadèmies filharmòniques i “primer bufo cómico” de la ciutat, el qual ha de passar aviat al regne d’Itàlia. Amb aquesta representació, l’esmentat Zucolls podrà esmerçar els diners que li entregarà tant en béns immobles com en rèdits de bancs nacionals i particulars o bé en dipòsits o altra mena d’inversió que consideri d’utilitat.
Napoléon Lebon, natural de França, actuant com a apoderat del seu germà Charles Lebon, ambdós residents a Barcelona, juntament amb tres dels germans Gil i Serra, altres socis industrials barcelonesos i el polonès Carles Karsniki, formen una societat anònima per accions denominada “Sociedad Catalana para el alumbrado de Gas en Barcelona”, la primera companyia de gas a Espanya, coneguda com a Gas Lebon i precursora de l’actual Gas Natural. Durant l’execució dels treballs objecte de l’empresa, Charles Lebon, que n’havia estat el principal impulsor i l’adjudicatari de la contracta amb l’Ajuntament, serà el director i administrador de la companyia i, després, es constituirà una Junta Directiva formada per set membres. El capital de la societat es determina en 6 milions de rals, dividit en 1.500 accions de 4.000 rals cadascuna. Charles Lebon apareix com a principal accionista amb més del 80% dels títols de la nova companyia i Pere Gil, el major dels tres germans i el segon accionista amb 100 títols, és nomenat provisionalment banquer de la societat.
Ángel Villalobos, veí de Londres i resident a Barcelona, d’una part, i Ramon Maresc Ros i la resta de membres de la Junta Directiva de la “Gran Compañía Española del Camino de Hierro de la ciudad de Barcelona a la de Mataró, línea primera en España”, de l’altra, reconeixen la formació d’una societat anònima. De fet, Villalobos actua en aquest document com a representant de Josep M. Roca Cabanas, comerciant, resident a Londres i veritable promotor de l’empresa. Aquesta nova societat que ara es forma, amb la finalitat de construir la primera línia de ferrocarril de la península, és el resultat de la cessió feta per Josep M. Roca a la “Gran Compañía Española del Camino de Hierro” de les seves concessions inicials i que ell mateix ha gestionat. La societat es constitueix amb un capital de 20 milions de rals, dividits en 10.000 accions, la meitat de les quals han estat repartides entre els accionistes anglesos que Roca ha aconseguit. La Junta està integrada per set membres espanyols i quatre d’anglesos. I Josep M. Roca, director, comissionista i concessionari del projecte, és també l’encarregat de la contractació a París de l’enginyer Joseph Locke i de l’adquisició a Anglaterra de tot el maquinari i altres objectes.
La firma de banca Vidal Quadras Hermanos presenta a protest per falta de pagament una lletra de canvi feta per la firma Daniel Forwell a Manchester, el 30 de desembre de 1859, per un import de 112 lliures esterlines. La lletra, redactada en francès, havia de ser pagada per Pere Llauradó, de Barcelona, quinze dies després d’haver-li estat presentada a la vista. El 13 de gener ja havia estat protestada per falta d’acceptació i ara es torna a protestar per impagament. La lletra va anar de Manchester a Londres, després a Saragossa i, finalment, arribà a Barcelona amb quatre endossaments successius. A la data de pagament, i davant del notari, Pere Llauradó afirmà que no la pagava perquè no havia rebut les mercaderies per les quals havia estat creada la lletra.
Els germans Eduard i Marià Flaquer i Dotres, residents a Barcelona, constitueixen procurador general i especial seu Cesar Dumont, resident a París. Li concedeixen, en el seu nom, ple poder per vendre, cedir, endossar i transferir dues inscripcions de 60 francs cadascuna -amb una renda del 4’5%-, que posseeixen sobre el deute públic francès, com també firmar els registres de transferència, rebre els diners i fer tot el que pertoqui per a l’execució d’aquesta delegació.
Vittorio Emanuele II, el primer rei de la Itàlia unificada, a proposta del seu ministre de l’Interior, decreta que l’Administració de l’Hospital de la ciutat de Bene Vagienna, situada a la província de Cuneo, al Piemont, resta autoritzada a acceptar la quarta part de l’herència feta a aquest establiment pietós per Andrea Ansaldi, en el seu testament atorgat el 3 d’agost de 1855. Aquest decret reial s’insereix dins el document de cessió dels béns, en què actua com a procurador de l’Administració de l’esmentat Hospital de pobres malalts l’advocat de Torí Leopoldo Soldati Tholozan.
Plànol que acompanya l’escriptura de divisió i adjudicació de la finca “Común de Lagartera”, de 2.981 hectàrees d’extensió, al municipi homònim de la província de Toledo, signada entre Rafael Vallet Piquer, de Sant Vicenç de Sarrià, i Josep M. de Domènech i de Batlle, del mateix lloc. La meitat indivisa d’aquesta finca havia estat venuda el maig anterior per Rafael Vallet a Josep M. de Domènech per 14.000 duros. En aquell moment, s’establí que un mestre agrimensor havia d’aixecar un plànol detallat del conjunt de la finca, i que aquesta s’havia de dividir en dues parts equitatives. El plànol, signat pel mestre Pedro Nolasco López, té una mides més que notables (90 x 50 cm). I destaca per la seva vistositat, pels colors de representació, per la varietat dels accidents geogràfics que recull i, sobretot, per una evident obsessió pel detall, que fa que hi trobem dibuixats centenars de petits arbres, com també cases i nuclis de població, amb una llegenda de més de cinquanta referències.
Tres plànols que acompanyen l’escriptura de contracta del tren de neteja del Port de Barcelona, signada pel president i el secretari de la seva Junta, d’una banda, i Óscar Grenier i Bredart, enginyer constructor i representant de la casa Satre et Averly de Lió, de l’altra. El document inclou les bases prèvies del concurs públic d’adquisició del tren de neteja, al qual s’havien presentat cinc propostes -una anglesa, una altra alemanya, una tercera belga i dues franceses-, com també, especialment, les condicions tècniques d’execució. El tren de neteja, aquest ja de vapor i destinat a mantenir o ampliar el calatge del port, es composava de tres elements bàsics, que són precisament els representats en els tres plànols: la draga, que removia la terra del fons del mar; els gànguils, que recollien el material extret, i un remolcador, que portava els gànguils a mar obert, on es dipositaven els sediments. El termini d’entrega d’aquestes embarcacions es fixava en un any i mig i el preu a pagar per a la seva construcció era de 500.000 francs.
