El notariat català neix a l’inici del segle XIII inserit dins el sistema notarial llatí i mercès a la conjunció de diferents factors, però sobretot com a resultat de la recepció del dret comú, síntesi dels drets romà justinianeu, canònic, imperial llombard i feudal. Aquesta recepció s’inicia a Bolonya al final del segle XI i es manifesta plenament al segle XII, a Itàlia amb l’escola dels glossadors i a França amb la dels legistes. Així, podríem afirmar que el notariat és un element comú i aglutinador de la majoria de les nacions -especialment de les abocades a la Mediterrània- en el moment de configuració del concepte d’Europa.
Per tant, és lògic que els contactes dels notaris de Barcelona amb el seu entorn fossin freqüents i fructífers en el decurs dels segles. Per exemple, alguns notaris es formaven o bé ampliaven estudis en universitats italianes com Bolonya, i totes les biblioteques dels notaris catalans comptaven amb tractats dels juristes clàssics italians. Igualment, al segle XV, diversos notaris feren d’ambaixadors davant Alfons el Magnànim, establert a Nàpols; fins i tot, d’allí estant continuaren el seu protocol i, en tornar, escamparen els nous corrents humanistes rebuts. També, a l’inici del segle XVIII, alguns notaris acompanyaren l’Arxiduc Carles a la Cort de Viena i formaren part dels seus òrgans de govern.