Data: 1905, Juliol, 14.
Referència: AHPB, 1453/16: Valentí Marín i Llovet, Segunda parte del protocolo de instrumentos públicos, 1905, maig, 1 – 1905, agost, 31, fols. 900r-903r.
Paraules clau:
Contingut: Enric Prat de la Riba i Sarrà (1870-1917), advocat, natural de Castellterçol (Moianès), veí de Sarrià i domiciliat a Barcelona, atorga testament. Nomena marmessors a la seva esposa Josepa Dachs i Carné i a Josep Carné i Cassart, als quals encomana que escollin sepultura. D’acord amb l’establert als capítols matrimonials, signats el 29 d’abril anterior, la seva esposa gaudirà de l’usdefruit dels bens un cop mori l’atorgant. Deixa als fills que tingui al morir la legítima paterna. En cas que no tingui fills, el matrimoni format per Josep Carné i per Teresa Brunet rebrà els drets que té per l’herència del seu pare Esteve Prat de la Riba. Pel que fa al nomenament d’hereu universal, en cas de tenir fills, concedeix a la seva esposa el dret d’escollir hereu o hereus segons trobi més convenient. Si no tinguessin fills, nomena hereva universal la seva esposa, incloent-hi els drets que l’atorgant té com a director que fou de La Veu de Catalunya.
Context: Tal com recullen les clàusules del document, Prat de la Riba atorgà testament poc després de casar-se amb la seva esposa Josepa. Entre 1902 i 1904, havia restat apartat de la vida política fruit d’un empresonament, per un article publicat a La Veu de Catalunya, i de l’estada en un sanatori francès arrel de la malaltia de Basedow (hipertiroïdisme), de la qual moriria l’any 1917. Just el març de 1905 havia estat escollit per primera vegada membre de la Diputació de Barcelona, institució que presidí a partir de 1907, gairebé de forma ininterrompuda fins a la seva mort. Des de la Diputació, creà l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i impulsà la configuració de la Mancomunitat de Catalunya (1914), que també presidí.